El gat negre d'ulls verds

El gat negre d'ulls verds

Comenta aquest text al teu blog . En fas un resum i una descripció dels pensaments de la protagonista. Penja una imatge adient. 

                           El gat negre d'ulls verds

Estava en guerra amb l’entorn, o almenys això es pensava. Se sentia atacada per les paraules alienes i els actes dels demés eren percebuts com quelcom invasiu i fins i tot agressiu. No se n’adonava que la seva actitud era superlativament defensiva. Víctima d’un subjectivisme aclaparador assenyalava amb el dit en altres direccions oposades a la correcta. Perquè en realitat la causa de tots els seus mals eren la inseguretat en si mateixa, una vulnerabilitat excessiva i una hipersensibilitat que el feia patir. Un estat que no l’ajudava a gestionar les seves emocions, caòtiques i contradictòries.

Amb el comandament a distància, va aturar el temps. Una pausa necessària per poder veure la realitat nua d’impressions i de pors. S’agità sobre un llit ple de segons aturats, que l’acotxaven en una tranquil·litat feta d’un parèntesi temporal. Prengué de la seva motxilla, que estava a terra, una kit-kat i se’l cruspí com si mai abans hagués menjat.

Afamada per trobar la calma, els seus pensaments es congelaren. Les idees noves i velles començaren a perdre el sentit de ser. La seva ment es convertí en un full en blanc, que verge pretenia tornar a començar, construint una nova actitud davant aquell món que la seva mirada havia enfosquit amb el pessimisme.

Trucaren a la porta. Obrí i veié un somriure tendre, una mà amiga i uns mots dolços que aprofundiren en la seva ànima mal ferida. Era un gat negre que es refregava entre les seves cames, tot entonant un ronc de felicitat. La cua altiva i decidida apareixia com una radar vertical que inspeccionava tota la sala. Aquell gat negre començà a llepar les seves ferides. I aquell full en blanc s’emplenà amb una nova història, un nou començament, una nova oportunitat, una nova mirada a l’horitzó.

I a partir d’aquell nou estat, en què la foscor s’havia il·luminat per la llum d’aquells dos ulls de gat, verds i increïblement grans, va poder relativitzar tot el què anteriorment maximitzava. Hipnotitzada, s’adonà que tot no era tan important. Que a la vida estava feta de moments positius i de no tan positius, que es podien millorar.

Mirà per la finestra i es topà de cop amb la nit. Demanà un desig a l’estrella que brillava amb més força dins aquell cel tan negre. Esperà deu segons, activant el temps enrere. Es posà davant del mirall que hi havia penjat a la pared, al costat de la finestra. I pogué comprovar que el seu desig s’havia fet realitat. S’havia convertit en una gata maula i havia adquirit la capacitat de poder veure a les fosques, com un gat més.

 

Comenta aquest text , el penges al teu blog i en cerques una imatge adient.

 El far fos

Aquell final era el començament de tot. Mentre tot s’acabava, tot començava de nou. És com quan resseguim amb els nostres actes el perímetre d’una circumferència. El viatge sempre s’acaba als tres-cents seixanta graus i torna a començar, assignant un paràmetre al nombre de voltes que s’anomena k. Una volta feta, una partida nova i una nova oportunitat per tornar a provar de guanyar. En realitat, el veritable guany seria poder perdre molts cops i poder començar sempre.

Així doncs, havia perdut una batalla, però la guerra era molt més llarga. La lluita durava tota una vida. I el veritable final no era pas perdre una partida, sinó deixar de tenir la capacitat de perdre. La mort aguaitava el seu moment. Mentrestant, nosaltres anàvem fent xino-xano, discorrent entre el bé i el mal, entre l’amor i l’odi, entre el negre i el blanc. Un món d’oposats. Un món de dualitats barrejades i sense nord, es movia en rotació al voltant de l’eix de la cobdícia. I amb el rumb perdut, poc a poc es destruïa.

Només la llum d’un far, fixada a l’horitzó utòpic, dirigia aquella petita barca desmanegada. I com si es tractés d’un miratge sobre la mar calma, aquell llum tènue il·luminava el seu pas lent enmig de les onades suaus, amb la intuïció que la mare naturalesa ens dota per a la supervivència. Els somnis eren el motor de l’esperança i la ingenuïtat, capaços de fer-nos tornar a reiniciar una drecera nova, després d’haver acabat acorralats en un atzucac més.

Com en un laberint, a la vida cercàvem la sortida, sense adonar-nos-en que no n’hi havia. Aquesta apareixeria ineluctable sense avisar. Per això, calia lluitar per gaudir sempre el moment i mai no rendir-se.


 Es una persona que conte els seus sentiments i que pareix que no esta feliç.